Segona batalla de Montaigu (1793)

En un moment en què us agradava, general, veure reparada la desgràcia de Kleber, estic desesperat per haver-vos d'explicar una nova desgràcia que allunya encara més l'èxit de les vostres esperances i de la meva.

Ahir al matí, cap a les nou del matí, els meus llocs avançats van ser atacats des del costat de Boussay i Clisson; Vaig fer derrotar el general, totes les tropes havien sortit del poble i estaven disposades a rebre bé l'enemic, o fins i tot a anar a buscar-los; però com que encara no apareixia res cap a les dues, semblava oportú aprofitar el moment per donar-los menjar. Va ser aleshores quan vaig rebre la teva carta. M'has manat enviar la meva artilleria i el meu equipatge a Clisson amb prou escorta, i portar la meva columna cap a Boussay, per la carretera lateral que hi porta des de Montaigu, i has volgut que tot estigués en moviment a les dues. L'alerta matinal i l'estat actual de les tropes que m'obligaven a ajornar, tenia la intenció de marxar cap a les tres, i aquest moment no era gaire llunyà quan vaig tornar a sentir crits a les armes. El representant Cavaignac tornava aleshores del lloc avançat on l'havia portat el seu coratge, i on havia patit l'atac més agut al cap dels soldats que el seu exemple havia sostingut durant molt de temps. Les seves sàvies observacions em van determinar a posar-me sota les muralles de Montaigu, les tropes reprenent llavors les seves disposicions inicials. Però un desgraciat lloc, situat a la carretera de Boussay, es retira, el que el succeeix és arrossegat darrere d'ell, i el contagi del desordre s'estén per totes bandes. Avanço amb canó per donar suport a les meves tropes, els rebels comencen el seu maniobres ordinàries, tirant-se a terra per evitar el nostre foc. Hauria estat el moment de carregar-los, però les carreteres en ser impracticables, la confusió augmentava per la por que les bandes rebels aconseguissin fer-nos girar; i, com us he de dir, la meva cavalleria, de la qual us he elogiat tantes vegades, va desmentir la seva reputació, tant perquè no era recolzada per la infanteria, com perquè es va desafiar amb els seus propis mitjans. Només vam tenir la festa de jubilació; Vaig ordenar als dos batallons que havien rebut l'ordre de recolzar el primer lloc, i que encara es trobaven a la ciutat, que l'evacuessin ràpidament recorrent-se a l'exèrcit. Vaig avançar una companyia de granaders a la nostra esquerra, per aturar els rebels que la molestaven girant-la, i per assegurar la nostra retirada; i em vaig quedar a la rereguarda, ocupat ordenant tots els arranjaments necessaris. L'enemic aviat va arribar a la carretera principal i ens va dirigir el seu canó; la nostra retirada aleshores no va ser més que una derrota. Retrets, amenaces, oracions, tot es va fer servir en va per part meva i la del representant del poble per aturar les meves tropes. Encara creia que podia reunir-los fins al aiguamoll que hi ha davant de Remouille, ocupar-hi una posició avantatjosa i conservar els mitjans de comunicació des d'allà amb Clisson; però el mal estava sense remei; la cavalleria que jo intentava portar de tornada es va anar dissoltant i vam haver d'abandonar de nou el terreny. Els mateixos esforços a Remouille i Aigrefeuille, i sempre en va. Es feia tard; la nit s'aturava i sola podia aturar tant l'enemic com els fugitius.

Vaig decidir tornar jo mateix a Nantes per curar una ferida que vaig rebre al costat dret, d'un biscaí el cop, ja esmorteït, només em va fer una sagnata a la costella. Aquesta lesió, sens dubte, no serà perillosa; però, general meu, n'hi ha un altre del qual una ànima republicana només pot curar-se amb dificultat. Aquí doncs teniu el fruit de dues setmanes d'una campanya feliç!...

Encara no puc estimar la nostra pèrdua en homes, ha de ser considerable; no perquè la nostra columna fos malmesa, sinó perquè van tornar pocs dels que la por havia llençat al camp.

Pel que fa als efectes d'artilleria, només vam deixar enrere dos trossos de canó i una caixa de la qual es va trencar una roda. Almenys, aquest és l'informe que em donen ara.

Acabo de rebre l'avís que els generals Vergnes i Grouchy han donat l'ordre de tornar les tropes a la ciutat. Intentaré sortir i consultar-los.^[7]

Malgrat les meves reflexions, Canclaux va insistir en la meva marxa, i vaig marxar en el moment en què vaig suposar que Beysser podria ser-hi, amb aproximadament la mateixa distància per recórrer. De fet, era fosc quan vaig arribar a Boussay. Abans de prendre posició, vaig ordenar a les patrulles que es moguessin cap a la dreta, per descobrir la columna de Beysser; però era impossible que els meus exploradors em donessin cap notícia.

Amb la desagradable perspectiva de veure'm encara sol, amb els meus mil vuit-cents homes, endinsat al camp i quatre hores lluny del cos de l'exèrcit, vaig decidir recolzar la meva dreta al cementiri de Boussay i, formant-me amb la meva tropa en una plaça. , el vaig desplegar en un camp extens tallat per terraplens i sèquies molt amples. Vaig plantar una bandera al mig d'un prat i hi vaig establir el meu quarter general amb seixanta caçadors a cavall i quaranta cavalls del 7è batalló d'infanteria lleugera.

El temps era molt fred, no podia prohibir que es fes foc, però vaig fer servir l'enginy dels febles, i vaig ordenar que es fessin molt i a gran escala. Una hora després de mitjanit, Saint-James i Lavalette, ajudants de camp del general Canclaux, van venir a despertar-me per dir-me que Beysser havia estat atacat i sorprès a Montaigu, i que el seu exèrcit, en total derrota, s'havia endinsat. Nantes. Aleshores em van comunicar l'ordre del general Canclaux de retirar-me immediatament a Clisson. Immediatament vaig informar a la tropa de la nostra sortida, en total silenci. Aviat va estar sota les armes i en marxa; La llum del dia començava a aparèixer quan vaig arribar a les altures de Clisson; Allà em vaig aturar, i vaig deixar que es cuidessin la cuina.

Tan aviat com totes les precaucions militars necessàries per les circumstàncies van semblar prou preses, no vaig tenir més pressa que anar a Canclaux, per conèixer d'ell els detalls relatius a la derrota de Beysser. Vaig saber que, el dia 20, l'enemic havia vençut la divisió Sables a les ordres del general Mieszkowski, prop de Saint-Fulgent; i, després d'aquesta victòria, va passar a Montaigu. La tropa de Beysser allotjada a la ciutat, sense cap mena de precaució, s'havia sorprès, i no havia tingut temps d'ocupar-se; de manera que la derrota es va manifestar en el mateix moment de l'atac. La seva pèrdua va ser considerable, però ho hauria estat encara més sense el valor dels regiments 79 i 109 que van donar suport valentament a la retirada. “Quant al nostre exèrcit”, va afegir Canclaux, “no pot mantenir-se al país, per tant en decadència; Per tant, donaré ordres per a la retirada a Nantes, on combinarem un nou pla de campanya^[8]

Dos dies després, el 21 de setembre, marxàvem a Montaigu.

Beysser, que sabia que ens trobaríem amb Canclaux i l'exèrcit de Magúncia, devia estar avergonyit quan va saber que aquest general havia estat colpejat a Torfou. Segons aquesta notícia, ell i el seu exèrcit, per por de ser atacats, estaven tan atents a les coses més petites que tenien almenys vint alertes al matí del dia que vam venir; almenys, aquest és el compte que ens van donar.

Finalment, la nostra arribada va tenir lloc cap a les tres del vespre. Beysser va ser advertit, i es va asseure de nou a sopar, després d'haver estat molestat moltes vegades per aquestes falses alarmes; s'enfada i prohibeix colpejar el general; però diversos trets de fusell disparats molt a prop del poble aviat el van fer pujar a cavall. El seu exèrcit, tement l'atac i fent guàrdia, aviat es va preparar i va lluitar molt bé.

Sortint dels voltants del castell del general du Chaffaud, vaig prendre la iniciativa de col·locar unes quantes peces de canó a les altures que dominaven Montaigu; però alguns dels nostres, després d'haver escurçat el camí passant per camps, van arribar abans que jo. En sentir disparar contra la ciutat, vaig ordenar a la meva artilleria que seguissin el camí que hi conduïa i, afanyant-me, vaig arribar quan els soldats de Beysser encara lluitaven a Montaigu.

Avanço a l'alçada del calvari: el foc allà era molt brillant. Auguste de Béjarry, amb qui jo estava, va fer matar el seu cavall sota seu, i després d'haver-me donat una cosa que estava enganxada a la seva cadira per posar-la al meu, es va llançar a la nostra infanteria, que va augmentar successivament el que hi havia a la ciutat. ; l'excedent de l'exèrcit enemic vençut arreu, es va retirar en bon ordre pel camí de Nantes. Va parar a una llegua de Montaigu en una alçada, amb unes quantes peces de canó per protegir la seva artilleria i el seu equipatge que volava cap a la rereguarda.

Una columna va agafar a l'esquerra del camí i va ser perseguida per Essarts, que amb la seva gent va matar uns cinc-cents.

Tan bon punt va arribar el nostre canó, em vaig oposar al dels republicans que ens molestava molt, disparant-nos a metralla. Charette estava amb mi a la carretera, la seva infanteria més darrere seu. Un cos considerable del gran exèrcit es trobava a la dreta del camí, esperant que la nostra artilleria hagués silenciat la de l'enemic. Llavors vaig deixar l'artilleria i em vaig posar al capdavant d'aquesta infanteria, la majoria de les quals m'acompanyaven, seguint els erms a una certa distància de la carretera, per intentar tallar l'artilleria republicana i el que la sostenia, de la resta de la seva exèrcit.

Vam tenir èxit en part en el nostre projecte, perquè amb prou feines havíem arribat a l'alçada de l'enemic quan va abandonar els seus trossos de retirada, fugint després en el més gran desordre.

La confusió va ser tan gran entre els republicans, després de ser obligats a abandonar les seves peces en retirada, que poc després hi va haver una congestió al pont de Remouillé. Va ser allí on vaig tenir la satisfacció, com era la meva part, de tenir especial cura d'enviar darrere del nostre exèrcit una quantitat d'artilleria, caixons i altres equipaments abandonats en la tumultuosa processó d'aquest pont per l'enemic; en total: catorze peces, i caixes en proporció.

Mentre jo estava així ocupat al pont de Remouille, Beauvollier va venir a portar-me l'ordre, del generalíssim d'Elbée, d'abandonar aquest lloc i posar-me al capdavant dels que perseguien els republicans, en el L'objectiu era aturar els nostres gent en el moment oportú, per evitar que ens arrissim massa lluny, perquè després d'una gran victòria no ens arribés la desgràcia.

Això era tant més de temer que Canclaux, estant a Clisson, a molt poca distància, informat pel so del canó de la nostra marxa, podia enviar ajuda als soldats de Beysser, que, caient sobre el nostre poble en desordre, hauria canviat absolutament el negoci.

Per tant, vaig avançar ràpidament, donant ordres de seguir dues peces de canó. El meu pla era aturar el nostre món a la ciutat d'Aigrefeuille; però l'enemic, arribat allí, va aprofitar aquesta posició per endarrerir la nostra persecució per tal de permetre avançar el cos del seu exèrcit i salvar alguns ferits. També, ja sigui des del davant o des dels costats del poble, ens va fer caure sota un foc molt viu i sostingut.

Les dues peces de canó, sortosament, ens van arribar a ajudar; des dels primers trets que vaig fer, la columna que ocupava el carrer va desaparèixer al costat de les cases, continuant el seu foc. Després vaig agafar infanteria per envoltar el poble; veient això, l'enemic es va retirar precipitadament.

La terra s'enfila quan sortiu d'Aigrefeuille per anar a Nantes; aviat vam perdre de vista els soldats republicans, però com que era útil per conèixer encara els moviments de l'enemic, vaig avançar amb el jove Forestier. Després d'observar una estona, abans de tornar, vaig disparar el meu mosquetó a uns desplaçats.

En aquell moment, la bèstia que cavalcava, viva i animada, em va portar sobre l'enemic. Forestier va ser prou generós per no voler abandonar-me, però el seu cavall corrent encara només excitava el meu; Tanmateix, vaig aconseguir aturar-lo en el moment en què estava a punt de perdre'm. Ho dic per retre homenatge a la dedicació d'aquest jove que es va sacrificar per voler salvar-me, si va ser possible. El dia que anava minvant ens va afavorir molt.

Forestier i jo tornant a Aigrefeuille vam sentir un tret molt considerable que venia d'aquell lloc. Sense saber què significava això, vam decidir galopar per aquest poble; Quan va començar la nit, potser no ens distingiríem si aquest tiroteig vingués de diversos cossos enemics. Ens va sorprendre gratament reconèixer la nostra gent. Em vaig preguntar per què aquest foc. Aleshores el general Joly em va dir que era ell qui ho havia ordenat, fent cridar alhora: Visca el Rei! per celebrar la nostra victòria.

Dos dies després, MM. de Charette i Lescure van marxar contra el general Beysser; haurien d'acordar l'endemà atacar el comboi Mayençais per un costat, mentre que MM. d'Elbée i Bonchamps l'emportarien de l'altra banda. MM. de Charette i de Lescure van anar en silenci a prop de Montaigu, van sorprendre allà el general Beysser, el van colpejar amb força i van agafar tots els seus canons i equipatge; l'èxit va ser molt més complet que contra els Mayençais que, sent excel·lents tropes, disputaven el terreny polzada a polzada. L'exèrcit de Charette va tornar a ser derrotat i només es va reunir enmig de la lluita, gràcies als esforços del seu general i oficials; ells, i en particular M. de Charette, pagaven molt bé de les seves pròpies mans; estaven furiosos de veure els seus soldats amb tanta por, però les quatre derrotes experimentades al seu país els havien fet perdre el cap; al contrari, els del gran exèrcit, orgullosos de la victòria de Torfou, s'havien convertit en herois. Va ser, crec, durant aquesta baralla quan el senyor de Lescure va rebre un tret a quemarratge per un republicà que el va reconèixer com a general: el fusell va fallar i el senyor de Lescure, tot i que tenia el sabre a la mà, li va agafar el cap. -on, sense fer-li mal, dient: "Tinc pietat de tu". El va confiar als seus soldats, que el van massacrar; El va fer tant de mal que va jurar per l'única vegada a la seva vida. Aquest fet és cert, però no estic molt segur que hagi passat en aquesta lluita.^[16]

L'enemic ens havia donat dos dies de descans: no vam cometre el mateix error; l'endemà l'exèrcit marxà cap a Montaigu. Aquell dia la nostra artilleria era nombrosa, però només es van portar unes poques peces a la vila, la resta era a la rereguarda de l'exèrcit custodiada pel senyor de Rouëran. La guarnició de Montaigu era, ens diuen, 8.000 homes. Beysser ho va encarregar. La nostra arribada se li va anunciar d'hora, però aquest general, esperant que s'ajuntessin amb ell reforços, va creure que eren nous germans els que venien a augmentar el seu exèrcit i va continuar el dinar que acabava de fer. Els llocs avançats no estaven lluny de la ciutat; Tanmateix, van ser atacats amb tanta rapidesa que ni un sol soldat va poder refugiar-s'hi. Va ser gran en els nostres exèrcits poder apoderar-se dels llocs avançats: els crits de victòria dels vencedors feien accelerar el pas els que venien darrere, i com que cadascú es col·locava per la seva valentia, els últims creien L'enemic derrotat, es van precipitar a les primeres files i es van trobar en combat sense haver volgut.

Tanmateix, els nostres canons estaven disparant contra la ciutat. Beysser va comprendre aleshores que érem falsos germans; va voler lluitar contra nosaltres però ja no hi havia temps: havien entrat tots els nostres homes i el seu exèrcit, sortint en desordre per agafar el camí de Nantes, va rebre un tret terrible dels que l'esperaven pel camí. En va els republicans van intentar unir-se, la persecució era massa vigorosa; vam canonejar a banda i banda; aviat les nostres peces van ser retirades per deixar-ho a la nostra cavalleria per carregar; la resistència va ser escassa. De tant en tant abandonaven algun tros per escapar millor i malgrat l'avantatge de la carretera principal i de diversos erms que donaven espai per a les maniobres de la tropa de línia, els perseguim fins a Remouillé.

Tothom va admetre que si les tropes de Torfou haguessin format la guarnició de Montaigu no hauríem tingut la victòria. Abans de deixar-los, el senyor Charette va ordenar una descàrrega general de totes les armes; aquesta ordre que no es va poder executar en el mateix moment, va provocar un incendi d'arxiu ben sostingut que semblava executat per soldats hàbils, mentre que només va ser l'efecte d'un gran nombre de fusellers, uns més ràpids que d'altres. L'enemic va perdre pocs homes, però teníem quasi tota l'artilleria. Un destacament que quedava al castell no va poder seguir la carretera de Nantes: va trencar per fugir per la carretera de Vieillevigne; sortosament per als qui van compondre que l'ésser més valent que perseguia pel camí de Nantes, els nostres que estaven a la ciutat estaven disposats a deixar-los passar per desfer-se'n. Tot el país que havien de cobrir en ser evacuat, van anar sense perill fins a Sorinières.

L'esperit dels pagesos que formaven els destacaments del gran Exèrcit era molt diferent del que regnava entre nosaltres. Els nostres saquejaven, pegaven i juraven com autèntics soldats; els altres en aquella època tornaven del combat dient el seu rosari, van fer presoners tots els que podien prendre sense matar-los i poques vegades s'enduien les seves restes.^[9]

1. ↑ ^{1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23} Dumarcet 1998, p. 266-267.
2. ↑ ^{2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09} Gabory 2009, p. 265-266.
3. ↑ ^{3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09} Tabeur 2008, p. 136-137.
4. ↑ Dumarcet 1998, p. 261.
5. ↑ ^{5,0 5,1 5,2} Kléber 1989, p. 116-117.
6. ↑ Gras 1994, p. 75
7. ↑ ^{7,0 7,1 7,2} Savary, t. II, 1824, p. 185-187.
8. ↑ ^{8,0 8,1} Kléber 1989, p. 109-111.
9. ↑ ^{9,0 9,1} Lucas de La Championnière 1994, p. 49-51.
10. ↑ Poirier de Beauvais 1893, p. 120-124.
11. ↑ Dumarcet 1998, p. 273.
12. ↑ Chassin et Hennet, t.II, 1902, p. 167.
13. ↑ Gérard 2013, p. 72.
14. ↑ Kléber 1989, p. 289.
15. ↑ Legros 1795, p. 78.
16. ↑ La Rochejaquelein 1994, p. 242-243.